Miquel Martí i Pol
Miquel Martí i Pol va néixer a Roda de Ter (Osona) el 1929. És el poeta viu en llengua catalana més popular i llegit. També ha escrit prosa i ha fet traduccions. Als catorze anys va començar a treballar al despatx d'una fàbrica tèxtil fins que va haver de plegar-ne el 1973.
La seva poesia, parla de la realitat de l'àmbit de la seva malaltia i del temps històric concret, i crea un paisatge interioritzat, que transmet serenitat. El reconeixement públic li va arriba amb la publicació a Llibres del Mall de tres volums de l'Obra poètica: L'arrel i l'escorça, El llarg viatge i Amb vidres a la sang i, sobretot, també, amb Estimada Marta, el 1978.
Ha estat traduït a moltes llengües i actualment es fa la reedició completa de la seva obra poètica a Edicions 62. Ha estat guardonat, entre d'altres, amb el Premi de la Crítica, el Premi Ciutat de Barcelona (tant de traducció com de poesia), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1991), la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts (1992), la Creu de Sant Jordi, el Premi Nacional de Literatura (1998) i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1999).
No vull conservar res...
No vull conservar res que cridi la memòria
del vent arravatat i dels noms del silenci.
Vinc d'un llarg temps de pluges damunt la mar quieta
dels anys i res no em tempta per girar els ulls enrera.
Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima
la vida per damunt de qualsevol riquesa
l'èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.
Cridat a viure, visc, i poso l amà plana
damunt d'aquest ponent que el ponent magnifica.
Solemnement batega la sang en cada cosa.
Tot és camí des d'ara. Faig el jurament de viure.
_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*
Torna al teu clos
Ara saps que la mort no és morir-te sinó que mori algú estimat. La teva mort no et convida al tètric espectacle :te’n fa protagonista, i deu ser trist.Però més trist és veure l’agonia lenta d’algú que estimes, com el costan conegut es degrada i malmetfins a tornar-se un feix d’ossos i pellque ni se serva, però encara estima,Iiparla de guarir-se amb l’esperançade que mai no ha perdut la fe en els altres.Clames llavors als déus i contra els déusinútilment, que els déus mai no responeni el seu callaré s un mirall opac.Torna, doncs, al teu clos i fes-t’hi foroamb una opció de vida, ara que sapsque morir-te no és la mort, i emplenad’amor el buit de l’estimada morta.
*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*
Comentari:
He triat aquest dos poemes, ja que els temes dels quals ens parla són de la vida i de la mort. El primer l’he triat perquè Miquel Martí i Pol va partir una greu malaltia que mica en mica l’anava consumint, per això és possible que li donés molta més importància a la vida que qualsevol altre persona, ja que ell va tenir tuberculosis de jove i finalment va partir esclerosis múltiple fins a la mort. I el segon m’agrada més ja que m’ha fet recapacitar sobre les veritats que hi ha escrit, que realment el que diu doncs es la crua realitat, que ens preocupem molt de la mort quan realment nosaltres quan deixem de viure no patim, en canvi quan se’ns mor un ésser estimat si que tenim un dol que està present durant un llarg període de la vida, i això és una cosa que sempre es té present. Sobretot si és un ésser bastant proper a tu.
